Carta del número infinit

Estimat, t’escric aquest text per petició i no perquè vulgui jo, tot i això ho faré de tot cor. M’encantaria insultar-te, dir-te qualsevol bajanada, una estupidesa estranya, i donar-te una bona bufetada, o vàries, però soc un tipus de barbàrie: t’estimo massa i em quedo muda al mirar-te. No vull treure’m la cuirassa… acaba de caure sense voler, i amb intenció em vaig desfent. La por em deixa per terra, m’ensorro i em trobo, així, inèdita, i em converteixo en una completa i absoluta bleda. Ho sento per aquestes paraules tant dolçament amargues. No espero cap mena de resposta, perquè la fe ja ha marxat, ha fugit amb mi, desterrant-se tota ella sola. I les lletres són senzilles i complexes i se’n van en res, però les mirades com il·lusionen i maten alhora dins un paisatge trist i desolat del meu alè trastocat: m’has enamorat, i des d’aquell instant en què et vaig picar l’ullet sense saber el perquè ni entendre el teu paper. Després ja ve la història on tu ets el protagonista de totes les meves esperances i també les penes.
Que sàpigues que durant aquest divendres sis de desembre a les vuit de la nit, m’estic descosint sencera, arrencant-me paraula a paraula cada pètal, com quan una flor de primavera es mor justament a l’última etapa de la nova era. De cadascuna de les maneres que he intentat allunyar-me, ha sorgit la òbvia resposta, en una única forma i buida de matisos, però plena de grisos. Sí, que m’estimo i t’estimo i ens estimo, que m’estic estimant i t’estic estimant i ens estic estimant en una imatge abstracta. Ja m’arreglo sola, que és el que porto fent cada dia, saps? No et preocupis pas. I mira quin cel més bonic, oi? És aquell número que està volant dins del seu propi palpitar infinit. Ara sí que m’he descolorit. Fi.