Pròleg
Vull desaparèixer. Vull marxar, lluny d’aquí. Anar a un lloc, aquell que només existeixi per a mi i per a ningú més. Allà, enmig de la soledat. On ningú em pugui trobar, on no pugui trobar a ningú. Vull perdre’m, perdre’m per un temps infinitament infinit. Vull no tornar mai i quedar-me allà per sempre més. Vull anar en un món on no hi hagi ningú que et critiqui, ni que et jutgi pel que fas o el que dius, on puguis ser tu mateix i oblidar-te de tothom. I també vull plorar sense parar. Que per cada gota que caigui dels meus ulls s’esborri una tristesa, un mal moment i així successivament fins a poder oblidar tot el meu passat sencer. Per poder començar de nou una nova vida i tornar a ser jo, la que era fa temps. Però no vull tornar aquí, en aquesta merda món, sinó en un altre, en aquell on només existeixi jo. On pugui fer qualsevol cosa en qualsevol moment sense preocupar-me pel que puguin dir els altres. Que pugui ser feliç cada dia, sent jo mateixa, amb tots els meus defectes inclosos. Que hi hagi derrotes i victòries per igual. On la felicitat sigui necessària per viure i on la tristesa sigui un delicte.
Fragments de Descendent
Capítol 1
«Però tu t’has parat a pensar que…? No t’ho has plantejat mai…? Mai? No? Ni un segon? És clar, a tu això no et passarà. A tu, això, et dona completament igual. La raó és que no ho podries entendre pas perquè mai en la teva vida et trobaràs en aquest punt. En el punt on ho has perdut tot, absolutament tot». (…)
Capítol 6
«(…) Tot és fosc, només hi ha una llum que surt des de dalt formant un petit cercle a terra, col·locada al mig del qual sembla un passadís format per dues grans parets marrons, desgastades pel temps. Les meves cames es comencen a moure. Corro cap endavant, no puc parar. Ho faig sense haver-ho fet mai. La dreta i l’esquerra, la dreta i l’esquerra, la dreta i l’esquerra… Intento aturar-me, però algun impuls em fa moure sempre cap endavant». (…)
Capítol 18
«(…) I per què soc tan poc feliç? Per què soc tan infeliç? Per què tot és tan indecís?
(…)
I em poso a escriure de la vida com si fos un petit enigma, sempre i a tota hora desxifrat amb un o més perquès i, misteriosament, sabent la resposta, inadequada per a cada moment, però sabent-la». (…)