Autor: perezitablog

Dibújame el alma, tal vez, así, se reconstruya. Quizá, se rompa más. Con tu sangre, con tus propias manos. Deja ir, lanzar, pequeños pero intenso besos. Sin miedo, déjate llevar. El viento, el mar, el olor a sal. Tu cuerpo vuela, el mío ha naufragado, se ha apagado. Lo siento, no sé qué siento. Ya no puedo más. Eso de levantarme, de intentar salvarme, de quererme y amarme, son mentiras. Demasiado malas para no ser descubiertas. No pretendo que entiendas nada, tampoco me interesa. Todo ya da igual, hasta mi vida también.

Escolto, no jutjo, intento comprendre. Acompanyo en el camí de la vida, em preocupo brutalment, sóc exigent i en algun moment obligo a fer, però pel bé, amb la bona fe. Abraço en els moments durs, estimo sempre, encara que hi hagi instants en què no ho demostri o em sigui difícil i, de vegades, faig petons a aquells qui ho necessiten vertaderament.

Però, qui m’escolta a mi? Qui no em jutja? Qui em comprèn, qui m’acompanya en el camí de la vida? Qui es preocupa per mi? Qui m’abraça en els moments durs? Qui em fa petons quan no em sento bé? Qui m’atura les llàgrimes o me les eixuga? Qui, qui m’estima quan jo ja no m’estimo? Qui està amb mi quan, la meva ànima, ja no és aquí present?

Em sento en l’absència d’un estat emocional, en la fase neutral.

¿No us ha passat mai que us sentiu abstrets del món? Com si no existissiu, insignificants.

Mai he entés per què em passa això, i m’agradaria saber-ho. ¿Algú m’ho podria fer entendre?