PEREZITABLOG

I és que sento com se’m tira el món a sobre. L’obscuritat, on dins hi juguen saltejadament aquelles taques de colors, mig difuminades, barrejades entre elles. Les observo, m’hi endinso. Ja no hi surto, ja no puc escapar-me. Ho intento, no sento. I quan els meus ulls s’adapten a la foscor, que aclapara qualsevol tipus de dolor, eliminen cada tros real de l’habitació, distorsionant-lo, capgirant-lo, matant-lo. Totalment diferents, convertits, els mobles, en monstres. L’angoixa recórrer per tot el meu cos. La culpabilitat absorveix el meu cor. M’alço, de cop, deixant al descobert mig cos. Deixo anar un plor desgarrador, silenciat entre el buit i la nit. Salto del llit, el contacte del terra fred em recorda la part més gèlida de mi. Busco desesperadament una llum, que m’indiqui el camí. I me’n adono de que la llum sóc jo, que l’haig d’obrir, fer brillar. No forçadament, simplement, deixar-la que faci amb el temps. Deixar-la ballar, espontàniament. Camino pels passadissos, com qui passeja per la Rambla. Tothom és passatger, passen i, passen. Com la brisa que fa dansar els meus cabells, ara, que sóc fora el carrer. La porta de la casa és oberta, estic asseguda a l’entradeta. La sorra de la platja se’m va enganxant a les plantes dels peus i, la xafogor de la nit, al cos. Aixeco el cap, res mil·lumina el rostre. No hi ha lluna, l’Univers se l’ha engolit. Jo també en vull una, tota per a mi. O un d’aquells, intensos i apasionats, als llavis. Agafo una pedreta, m’aixeco i, de puntetes creuo la sorra aspra i rugosa, per després llençar-la a l’aigua amb efecte. Tot seguit hi salto jo i nedo, en el no res. Quan torno em quedo rere la finestra i contemplo com surt el sol, tímidament, lentament.